diumenge, 6 de juny del 2010

La casa de Bernarda Alba

“Una hija que desobedece

deja de ser hija

para convertirse en una enemiga”

Bernarda

Per primer cop farem una entrada amb una obra de teatre dramàtica, de Federico García Lorca, "La casa de Bernarda Alba". Hem pensat que és un altre gènere al qual no estem habituats però que també mereix el seu lloc i privilegi, i com és una obra que coneguem i l'hem vista representada a Sant Feliu decidim a parlar-vos d'ella.

Obra: "La casa de Bernarda Alba" Autor: Federico García Lorca Obra acabada: Primavera del 1936 Primera representació escènica: 1945 a Buenos Aires com a "Drama de mujeres en los pueblos de España

Argument:
Després de la mort del seu segon marit, Bernarda Alba imposa un dol rigorós a les seves cinc filles, que en la seva vida quasi no han mantingut cap contacte amb el sexe oposat, sinó que amb el mateix sexe. Si bé és un costum real, Lorca ho retrata insinuant que a més de ser un drama de les dones dels pobles d'Espanya, també té la intenció de documental fotogràfic. L'obra comença amb l'entrada de les serventes parlant de com de dèspota és Bernarda i amb l'arribada immediata d'aquesta, confirmant el seu rigorós tracte a elles i les seves filles, i imposant silenci. Quan la filla gran hereta una gran fortuna i atreu a un pretendent (Pepe el Romano), gelosia i passions es desencadenen a la casa desembocant en un final tràgic amb la mort de la més jove, qui no vol sotmetre's a la voluntat de la seva mare. Bernarda finalitza l'obra dient a les seves filles que la seva filla ha mort verge, i ordenant silenci, com la seva entrada al principi.

Personatges:
Bernarda Alba (cruel, freda, autoritària), Pòncia (la criada, vulgar, fidel), Adela (bella, rebel, filla de Bernarda), Angústias (reprimida, lletja, filla d'un primer matrimoni de Bernarda), Magdalena i Amèlia (innocents, filles de Bernarda, submises), Martirio (lletja, amb gepa, envejosa), Maria Josefa (mare de Bernarda, divertida, sincera, vella).

Valoració de l'obra: 
En aquesta obra hem pogut apreciar el context d'una Espanya profunda i andalusa, on el poder absolut, la manca de llibertats i el món es regeix per l'ordre establert. La divisió dels actes, i les estones entre acte i acte ens van servir per poder parlar i reflexionar sobre l'obra de Lorca, i observant com una mare pot arribar tan lluny, sense cap compassió, amb un caràcter tan fred. En cap moment es veu una Bernarda sentimental ni simpàtica, sinó tot el contrari, una dona amb seny que durà en companyia de les seves filles a un dol d'uns quants anys, on no es podrà sortir al carrer i només es podran dedicar a la costura. Ens impacta la importància que té l'aparença per Bernarda, on la realitat es deixa en un segon pla. 
El millor: Els personatges tenen papers diferents però si se'n canviés algun la obra no tindria el mateix sentit, com per exemple Martirio, es pot pensar que és culpable del final tràgic de la seva germana i que sense ella hauria tingut un final feliç. Però Bernarda tampoc es deixarà perdre cap secret entre les germanes i tard o d'hora se n'assabenta de la situació. Encara que l'obra ressalta per la tragèdia, també hi ha situacions còmiques amb la Maria Josefa, amb l'ovelleta, o la Pòncia que es passa l'obra menjant. D'aquesta forma es fusionen totes aquestes situacions creant un Drama. 
Només us recomanem l'obra si és que no la coneixeu, millor la veieu representada, però sinó podeu llegir-la i esperem que no torni a ocórrer un domini del poder absolut ni de les mentalitats tancades i reprimides.
El pitjor: Potser si la veiés un públic una mica més juvenil, no arribarien a entendre l'obra perquè desconeixerien el context social de l'època, llavors cloem que l'obra està dirigida a un públic limitat o amb alguns coneixements.
Qualificació de l'obra: 7,5/10

Links d'interès:

El noi del Pijama de Ratlles

"-Em sap molt de greu que no haguem trobat el teu Papa -va dir Bruno.
-No t'hi amoïnis -va dir Shmuel.
-I també em sap greu que no haguem pogut jugar, de fet, però quan vinguis a Berlín no farem res més. I et presentaré... ai, com es deien? -va preguntar-se frustat perquè se suposava que eren els seus tres millors amics de per vida, però ara se li havien esvaït de la memòria. No en podia recordar el nom ni tampoc quina cara feien.
-En el fons -va dir, mirant a en Shmuel-, tan és si me'n recordo com no. Ja no són els meus millors amics -va abaixar la mirada i va fer una cosa poc pròpia del seu caràcter: va agafar la menuda mà de Shmuel i li va estrènyer ben fort.
-El meu millor amic ets tu Shmuel -va dir-. El meu millor amic de per vida."


Ens dediquem a fer una valoració de la novel·la traduïda a més de vint-i-dues llengües i que s'ha arribat a fer una versió cinematogràfica, "El nen del pijama de ratlles", que ha estat una obra molt polèmica i que ha reflectit l'època nazi al s.XX amb l'amistat impossible entre dos nois de móns oposats: els jueus i els alemanys de raça ària.

Títol: El noi del pijama de ratlles Títol original: The Boy in the Striped Pyjamas Autor: John Boyne Traductor: Jordi Cussà Foto-composició: Víctor Igual Editorial: Empúries Any edició: Febrer del 2007 Nº de pàgines: 194 ISBN: 978-84-9787-276-8

Argument:
Berlín, 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal•lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Shmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Shmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altre costat de la tanca. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel•la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.

VALORACIONS DIVERSES:
«John Boyne ha escrito una novela soberbia sobre un drama extremo.»
 El Correo

«Excelente propuesta de lectura, de interés también para debate en el aula.» 
El País

«Boyne ha dado certeramente en el clavo.» 
El Periódico

«Sorprendente y profundamente conmovedora.» 
La Razón

VALORACIÓ PERSONAL:
John Boyne ha tingut una gran capacitat per poder transmetre als lectors, a través de Bruno, un nen de 9 anys, d'una manera molt ingènua i innocent la visió de l'Holocaust. Però al llarg del llibre veiem com Bruno entra en raó i se n'adona que des que es traslladaren ell i la seva família a Out-With hi ha diversos misteris ocults que ell desconeix. Podríem dir que Bruno és un noi curiós i intel·ligent, encara que ignori tot el que succeeix al seu voltant. Sinó fós d'aquesta forma no hagués conegut al seu millor amic de l'altra banda de la tanca: Shmuel. 

Un dels aspectes que m'han agradat més de la novel·la ha sigut com l'autor ha volgut jugar amb les paraules Out-With o el Fúria, on veiem la descripció i les aparences iguals a la persona més temuda per tots els alemanys que es trobava en l'alta jerarquia, i, la ciutat alemanya que ha patit gran part de les destrosses i morts ocasionades en aquella època. 

Amb l'evolució de la novel·la veiem la gran amistat que es crea entre l'innocent Bruno i el jueu Shmuel, dos nois molt semblants però de bàndols diferents. Així es demostra que cap obstacle ni tan sols pertànyer a la raça jueva és inconvenient per trencar una gran amistat. El final és la part més emocionant del llibre, que no ens ha deixat indiferents i que ens ha causat una gran reflexió i assimilació que aquest era l'únic final que podia tenir. En la nostra opinió, a part de El diari de Anna Frank, és una de les millors novel·les d'aquest tema caòtic tan difícil de plasmar. Qualifiquem el llibre amb un "És necessari llegir-ho".

Us recomanem la lectura del llibre, si és que no l'heu llegit, perquè és una lectura fàcil i molt amena que en poques pàgines et crea un ambient d'emocions que t'entusiasma en acabar-ho. 

Links:

dissabte, 5 de juny del 2010

Àgora

Hem tornat amb les piles recarregades després de poder respirar més tranquils, ja que hem passat una llarga setmana d'examens... La última enquesta realitzada va guanyar amb un 50% dels vots la pel·lícula "ÀGORA", que ha rebut 7 premis goya. Va ser estrenada el 9 d'Octubre de l'any passat, i va tenir un gran èxit. El seu director és Alejandro Amenábar. La pel·lícula està centrada a Alexandria, al segle IV, en un període d'intensives revoltes que tenen com a focus la religió. La lluita es produeix entre el cristianisme i la religió imposada a Egipte, que és la romana.


HYPATIA, UNA DONA LLUITADORA
La protagonista és una jove astrònoma, que es veurà lligada de mans i peus al veure com tot el saber que ella defensa està en perill, i la seva impotència creixerà veient que la revolta cristiana amenaça en destruïr uns principis que ella ha defensat sempre, com els de l'orígen del món. Aquestes teoríes són les que el cristianisme volia erradicar i destruir; sinònim d'enderrocar els principis d'Hypatia. Ella, no vol rendir-se així com així, i anirà fins al final per a defensar tant els seus ideals com la seva condició femenina, cosa que complica la situació, ja que el fet de ser dona i tenir drets, en aquella civilització era mal vist, i gens recomanat.

Títol original: Àgora Direcció: Alejandro Amenábar Guió: Alejandro Amenábar/Mateo Gil Intèrprets: Rachel Weisz (Hypatia, a "Ágora" / Enemigo a las puertas / El Regreso de la Momia), Max Minghella (La huella del silencio), Oscar Isaac, Michael Lonsdale,...


Data d’estrena: 9 d' Octubre del 2009 Música: Darío Marianelli

Sinopsi: Egipte al segle IV, sota el domini de l'Imperi Romà. Fa temps que unes violentes revoltes de caire religiós són presents a Alexandria, i al final la llegendària Biblioteca d'Alexandria es veurà afectada per les lluites. Dins d'aquesta, s'hi troba l'astrònoma / filòsofa Hypatia (Rachel Weisz), que lluita per conservar tot el saber que hi ha desat a cada racó de la immensa biblioteca. El que no percep és que un jove esclau, Davo (Minghella), té un conflicte interior; lluita conra l'amor que sent en secret envers Hypatia i entre la llibertat que podria assolir si s'unís a l'ascens dels cristians.



El millor: La duresa és un sentiment que aquesta pel·lícula aconsegueix destil·lar sens dubte. Quan sortim del cine, o quan tanquem la tele després d'haver-la vist, és impossible que tothom quedi indiferent. És doncs, una pel·lícula que aconsegueix fer reflexionar a l'espectador sobre el nostre passat, sobre la història que, de tant en tant, oblidem, i que tot i així continua essent present en el nostre dia a dia. En el cas d'"Àgora", tothom reflexiona sobre el món de les religions i de les desgràcies que lamentablement hi han hagut arrel de conflictes d'aquest caire. 
A part 
de reflexionar, també és significatiu el fet de que tots els actors estan posats al seu paper de ple, i realment sembla que estiguem veient gent d'època romana, sense anacronismes ni falsedats.


Per últim és bo comentar el fet de que veure aquesta pel·lícula ens aporta un saber que potser no el teníem assimilat, i que ens fa de documental històric.


El pitjor: Segons el que diuen alguns crítics, el director ha fet ús d'uns guions molt pobres, i que el fet de que vulgui enfocar tants temes que a ell li semblen importants( Hipatia, la biblioteca d'Alexandria, el xoc entre cultures i religions...), fa que quedi incompleta en cada tema, i sobretot, que no ens quedi clar exactament el missatge final de la pel·lícula. Per tant, la conclusió és que "intel·lectualment", Àgora és un film pobre.


Qualificació: 9/10


PLASMAR UN DRAMA HISTÒRIC
Els grans genis de la Biblioteca d'Alexandria que han passat a la Història de la Ciència per la porta gran són anteriors al naixement de Crist. No per ell, sinó perquè va coincidir amb una època en què Alexandria va passar del domini grec al romà, la qual cosa la va portar a una etapa de decadència (des del s. I dC fins al s. IV). Just abans de desaparèixer, la Biblioteca d'Alexandria va viure un moment de glòria en el s. IV. Després de la seva desaparició, la ciència i tècnica occidentals van viure un declivi d'almenys un mil.lenni.
Es creu que Hypatia va néixer l'any 370 d.C. El seu pare Teó d'Alexandria va ser matemàtic i astrònom, aconseguint arribar al lloc de director de la Universitat d'Alexandria. Teó va supervisar personalment l'educació de la seva filla i potser va aconseguir "endollar" la seva filla com a professora de Matemàtiques i Filosofia en aquesta Universitat. Allà es va convertir en un dels professors més populars. Estudiants de tot arreu s'acostaven a Alexandria per assistir a les seves classes de Matemàtiques, Astronomia, Filosofia i Mecànica. Es creu que els seus primers llibres van ser llibres de text per als seus alumnes, on cap s'ha conservat intacte.
La major contribució de Hypatia a la ciència va ser com a matemàtica (en Àlgebra). Va escriure una versió comentada de l'Aritmètica de Diofant (en 13 volums). Molts dels seus comentaris s'han incorporat en manuscrits posteriors d'aquesta obra sense menció explícita a la contribució de Hypatia. També contribuí a les còniques d'Euclides.

MÉS DETALLS...


LINKS CURIOSOS:

dimecres, 19 de maig del 2010

El Pianista



Foto de Adrien Brody en El pianistaAquesta setmana, després d'haver tingut alguns imprevistos amb l'internet, farem una nova entrada amb la pel·lícula guardonada amb 17 premis, "El Pianista", del director Roman Polanski, on es centra en una època molt fosca on el nazisme s'anà estenent per tota Europa i els ghettos començaren a aparèixer i on un genocidi per part de la raça ària fou la gran massacre del s. XX. l'anomenat Holocaust


Títol original: The Pianist  Direcció: Roman Polanski Guió: Ronald Harwood, basat en el llibre "Wladyslaw Szpilman" Intèrprets: Adrien Brody, Emilia Fox, Michal Zebrowski, Ed Soppard, Maureen Lipman, Frank Finlay... 
Data d’estrena: 6 de Març del 2003 Música: Wojciech Kilar

Sinopsis:
Varsòvia, 1939. Wladyslaw Szpilman (Adrien Brody) és un cèlebre compositor i pianista polonès d'origen jueu que es veu sorprès per l'atac de l'artilleria nazi mentre interpreta en directe una peça de Chopin a la ràdio estatal polaca.
A partir d'aquest moment, Szpilman comença una amarga odissea en solitari per tota Varsòvia i és testimoni de la brutal ocupació nazi.El seu prestigi com a músic el salva de la deportació i es veu obligat a viure al cor del devastat ghetto de Varsòvia. Allà lluitarà per mantenir-se viu, suportant tot tipus de patiments i veient-se separat de la seva família i d'aquells als que més estima.
Amb el temps i amb l'ajuda de gent de la resistència i coneguts seus d'abans de la guerra, aconsegueix escapar del ghetto i amagar-se en les ruïnes de la capital. Sense menjar i en silenci, veu com la ciutat va transformádose. Ja en els dies finals de la guerra, Szpilman arriba a una casa semiderruïda on troba un piano. Allà, un oficial nazi (Thomas Kretschmann) li descobreix, però en sentir la música que toca, queda tan meravellat que decideix perdonar la vida. El seu talent musical li haurà salvat la vida de nou ...
Basada en la vida real de Wladyslaw Szpilman, la pel lícula El pianista relata la supervivència i els patiments d'aquest famós músic a la II Guerra Mundial.

El millor: El film està basat en una època molt tràgica i el fet que hagi succeís de veritat, fa que l'espectador es commogui i reflexioni sobre l'home i també el que pot arribar a fer. L'òptica de la pel·lícula ha sigut creada d'una forma molt peculiar amb la vida de Wladyslaw Szpilman, encara que ell afirma que no va intentar fer una autobiografia. L'excel·lent treball de Adrien Brody -meditat, elaborat amb subtils mirades, amb enorme sentiment- és un altre dels encerts del film. És digne de veure amb el suport de la fotografia i la música, apartats que sumen a "El pianista" la magnificència de la por i la bogeria homicida de la guerra, temes que, sens dubte, són els tòpics fonamentals d'aquesta premiada i esperada 
obra del sempre discutit Roman Polanski. 
La duresa de la pel·lícula pot afectar a la sensibilitat de l'espectador, encara que ens obre els ulls davant la Història del s.XX.
El pitjor: Alguns crítics expliquen que el director de la pel·lícula, Polanski, ha perdut molts incentius amb anteriors pel·lícules encara que aquesta fós de tan bona categoria. Creuen que va iniciar una forma de fer cinema massa tard.
Foto de Adrien Brody en El pianistaQualificació: 8/10 



CRÍTIQUES del TO DRAMÀTIC DEL FILM
Polanski reconstruye con hermosura el espanto. (...) una película necesaria que consigue conmocionar al espectador.

Carlos Boyero, de El Mundo

Espléndida película en la que Polanski ambienta con admirable realismo el guetto de Varsovia -una cárcel de indignidad, muerte y sufrimiento- para mostrar la barbarie nazi y la supervivencia judía con crudeza sin caer en efectismos. Consciente de que Spielberg dejó sentenciada la última palabra sobre el holocausto, el director polaco se centra en la dramática antesala de los campos de exterminio -en una primera parte formidablemente narrada-, para impulsar la película a altas cotas de interés y emoción en la desoladora y solitaria odisea de Brody, culminada con, quizá, la más bella escena de cine de todo el año 2002: la secuencia del piano ante la imponente presencia del oficial alemán.
Pablo Kurt, de FILMAFFINITY 


ÈPOCA DE TERROR I CRUELTAT
Escenes inoblidables per la seva crueltat hi ha moltes:

1) El nen a qui li parteixen la columna amb un fusell per passar contraban per sota del mur.
2) L'escena que descriu com era el pas entre el gran gueto i el petit ghetto. Estava travessat per una de les grans avingudes de Varsòvia i els feien esperar fins que es agrupava un munt de gent i obrien el pas. I diuen que per entretenir l'espera els nazis es divertien fent ballar a les parelles més estranyes que trobaven: el més gros amb la més prima, el més alt amb la més baixa. Aquestes escenes burlesques en meitat de l'horror tenen alguna cosa ens porten fins al més profunda de l'Edat Mitjana, fins a la barbàrie més absoluta.
3) L'entrada dels nazis al pis que havia davant del de Szpilman. Sorprenen a la família sopant i davant la impossibilitat de l'avi de posar-se dret, el tiren per la finestra assegut al seu sofà.


Roman PolanskiUN CINEASTA: Roman Polanski

Polanski va començar la seva carrera com a actor en els anys 50, i després d'estudiar a l'escola de cinema es va llançar com a director amb diversos curts en els que ja mostrava el seu particular estil. El seu primer llargmetratge, "El cuchillo en el agua", va arribar el 1962.
El 1968 va desembarcar a Hollywood, on es va guanyar a la crítica amb el thriller "La semilla del diablo". Nominat a l'Oscar com a director per "Chinatown", "Tess" i "El pianista", en la seva filmografia figuren també "La muerte y la doncella" o "Lunas de hielo".


Sobre "El Pianista"
Roman Polanski, amb una talentosa filmografia al seu favor, va decidir després d'una absència de tres anys de silenci com a realitzador, tornar a la pantalla gran amb una història que és molt propera a les seves arrels. De pares polonesos, Polanski va centrar la seva mirada en la Segona Guerra Mundial i, més concretament, en la figura d'un d'aquests éssers perseguits pel terror alemany.
Polanski, amb el suport del guionista Ronald Harwood, es va endinsar en la vida d'aquest home que va conèixer totes les cares de l'horror. El realitzador deixa que la seva càmera atrapi a aquesta desolada Varsòvia i segueix amb la seva lent a aquest ser desposseït del seu orgull d'artista i de la seva simple condició humana. El realitzador no va necessitar el pinzell melodramàtic ni la ficció pessimista per desenvolupar aquesta odissea, perquè l'odissea és a la realitat de la història, a la bestialitat dels que s'imposen per la força a la naturalesa de les races i de les religions. I Szpilman és l'exemple que Polanski necessitava per submergir-se -i submergir els espectadors- en el dolor de tot l'Holocaust.

DECLARACIONS DEL DIRECTOR:

“Yo nunca he hablado de mi infancia ni de lo que viví en la guerra. Ni siquiera con mi padre. Ahora, el tiempo que ha transcurrido me permite acercarme a mi propio pasado a través de la historia de Szpilman”, assegura el director a la premsa a l'inici del rodatge. Polanski nega que hagi volgut fer un filme autobiogràfic.

“Siempre quise rodar una película sobre aquella época, pero hacerlo sobre mi propia vida me resultaría excesivamente cercano y doloroso”. Per tant no participà a "La lista de Schindler", que es va desenvolpuar al ghetto de Cracòvia, d'on ell procedeix.
“Buscaba una buena historia para acercarme a ese tema y cuando leí el libro de Szpilman decidí llevarlo al cine”.
“Hasta hace un par de años mi padre nunca habló de sus vivencias de la guerra”, recorda Szpilman, fill, en el pròleg de l'edició alemanya. “A través de este libro (…) supe por qué no teníamos abuelos paternos y por qué mi padre nunca hablaba de su familia”. Polanski reconeix aquesta conducta típica de les persones que van passar per aquella experiència.

Cinc setmanes a Berlín i 11 a Varsòvia durà el rodatge d'aquesta producció europea amb un pressupost de 38 milions d'euros (6.300 milions de pessetes), coproduïda pel mateix Polanski. "Esta es una aventura europea, a excepción del actor protagonista, que es norteamericano. Buscábamos actores ingleses, preferentemente músicos. Queríamos que todo el reparto fuera desconocido, pero después de ver a 1.400 actores ingleses no encontramos a ninguno capaz de hacer el papel".



Els productors van posar un anunci al diari britànic The Guardian i un altre a Internet, que va resultar un mètode ineficaç. "Recibimos respuestas de actores de todo el mundo interesados en interpretar al personaje, incluso de mujeres", cosa que no deixa de ser sorprenent tractant-se d'un personatge masculí, jueu i polonès.



La música de la pel · lícula té “un importantísimo papel dramático” en la història. Segons Polanski, es tracta de “la supervivencia de un artista que es salvado por la música”. Per Brody, que va aprendre a tocar el piano de nen, aquest paper “es el sueño de cualquier actor”. “No es difícil sentir empatía y meterse en la piel de Szpilman”, explica Brody, que no vol que la duresa del relat que es compta li pugui afectar psicològicament.

MÉS DETALLS...


Alguns links: