diumenge, 6 de juny del 2010

La casa de Bernarda Alba

“Una hija que desobedece

deja de ser hija

para convertirse en una enemiga”

Bernarda

Per primer cop farem una entrada amb una obra de teatre dramàtica, de Federico García Lorca, "La casa de Bernarda Alba". Hem pensat que és un altre gènere al qual no estem habituats però que també mereix el seu lloc i privilegi, i com és una obra que coneguem i l'hem vista representada a Sant Feliu decidim a parlar-vos d'ella.

Obra: "La casa de Bernarda Alba" Autor: Federico García Lorca Obra acabada: Primavera del 1936 Primera representació escènica: 1945 a Buenos Aires com a "Drama de mujeres en los pueblos de España

Argument:
Després de la mort del seu segon marit, Bernarda Alba imposa un dol rigorós a les seves cinc filles, que en la seva vida quasi no han mantingut cap contacte amb el sexe oposat, sinó que amb el mateix sexe. Si bé és un costum real, Lorca ho retrata insinuant que a més de ser un drama de les dones dels pobles d'Espanya, també té la intenció de documental fotogràfic. L'obra comença amb l'entrada de les serventes parlant de com de dèspota és Bernarda i amb l'arribada immediata d'aquesta, confirmant el seu rigorós tracte a elles i les seves filles, i imposant silenci. Quan la filla gran hereta una gran fortuna i atreu a un pretendent (Pepe el Romano), gelosia i passions es desencadenen a la casa desembocant en un final tràgic amb la mort de la més jove, qui no vol sotmetre's a la voluntat de la seva mare. Bernarda finalitza l'obra dient a les seves filles que la seva filla ha mort verge, i ordenant silenci, com la seva entrada al principi.

Personatges:
Bernarda Alba (cruel, freda, autoritària), Pòncia (la criada, vulgar, fidel), Adela (bella, rebel, filla de Bernarda), Angústias (reprimida, lletja, filla d'un primer matrimoni de Bernarda), Magdalena i Amèlia (innocents, filles de Bernarda, submises), Martirio (lletja, amb gepa, envejosa), Maria Josefa (mare de Bernarda, divertida, sincera, vella).

Valoració de l'obra: 
En aquesta obra hem pogut apreciar el context d'una Espanya profunda i andalusa, on el poder absolut, la manca de llibertats i el món es regeix per l'ordre establert. La divisió dels actes, i les estones entre acte i acte ens van servir per poder parlar i reflexionar sobre l'obra de Lorca, i observant com una mare pot arribar tan lluny, sense cap compassió, amb un caràcter tan fred. En cap moment es veu una Bernarda sentimental ni simpàtica, sinó tot el contrari, una dona amb seny que durà en companyia de les seves filles a un dol d'uns quants anys, on no es podrà sortir al carrer i només es podran dedicar a la costura. Ens impacta la importància que té l'aparença per Bernarda, on la realitat es deixa en un segon pla. 
El millor: Els personatges tenen papers diferents però si se'n canviés algun la obra no tindria el mateix sentit, com per exemple Martirio, es pot pensar que és culpable del final tràgic de la seva germana i que sense ella hauria tingut un final feliç. Però Bernarda tampoc es deixarà perdre cap secret entre les germanes i tard o d'hora se n'assabenta de la situació. Encara que l'obra ressalta per la tragèdia, també hi ha situacions còmiques amb la Maria Josefa, amb l'ovelleta, o la Pòncia que es passa l'obra menjant. D'aquesta forma es fusionen totes aquestes situacions creant un Drama. 
Només us recomanem l'obra si és que no la coneixeu, millor la veieu representada, però sinó podeu llegir-la i esperem que no torni a ocórrer un domini del poder absolut ni de les mentalitats tancades i reprimides.
El pitjor: Potser si la veiés un públic una mica més juvenil, no arribarien a entendre l'obra perquè desconeixerien el context social de l'època, llavors cloem que l'obra està dirigida a un públic limitat o amb alguns coneixements.
Qualificació de l'obra: 7,5/10

Links d'interès:

El noi del Pijama de Ratlles

"-Em sap molt de greu que no haguem trobat el teu Papa -va dir Bruno.
-No t'hi amoïnis -va dir Shmuel.
-I també em sap greu que no haguem pogut jugar, de fet, però quan vinguis a Berlín no farem res més. I et presentaré... ai, com es deien? -va preguntar-se frustat perquè se suposava que eren els seus tres millors amics de per vida, però ara se li havien esvaït de la memòria. No en podia recordar el nom ni tampoc quina cara feien.
-En el fons -va dir, mirant a en Shmuel-, tan és si me'n recordo com no. Ja no són els meus millors amics -va abaixar la mirada i va fer una cosa poc pròpia del seu caràcter: va agafar la menuda mà de Shmuel i li va estrènyer ben fort.
-El meu millor amic ets tu Shmuel -va dir-. El meu millor amic de per vida."


Ens dediquem a fer una valoració de la novel·la traduïda a més de vint-i-dues llengües i que s'ha arribat a fer una versió cinematogràfica, "El nen del pijama de ratlles", que ha estat una obra molt polèmica i que ha reflectit l'època nazi al s.XX amb l'amistat impossible entre dos nois de móns oposats: els jueus i els alemanys de raça ària.

Títol: El noi del pijama de ratlles Títol original: The Boy in the Striped Pyjamas Autor: John Boyne Traductor: Jordi Cussà Foto-composició: Víctor Igual Editorial: Empúries Any edició: Febrer del 2007 Nº de pàgines: 194 ISBN: 978-84-9787-276-8

Argument:
Berlín, 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal•lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Shmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Shmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altre costat de la tanca. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel•la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.

VALORACIONS DIVERSES:
«John Boyne ha escrito una novela soberbia sobre un drama extremo.»
 El Correo

«Excelente propuesta de lectura, de interés también para debate en el aula.» 
El País

«Boyne ha dado certeramente en el clavo.» 
El Periódico

«Sorprendente y profundamente conmovedora.» 
La Razón

VALORACIÓ PERSONAL:
John Boyne ha tingut una gran capacitat per poder transmetre als lectors, a través de Bruno, un nen de 9 anys, d'una manera molt ingènua i innocent la visió de l'Holocaust. Però al llarg del llibre veiem com Bruno entra en raó i se n'adona que des que es traslladaren ell i la seva família a Out-With hi ha diversos misteris ocults que ell desconeix. Podríem dir que Bruno és un noi curiós i intel·ligent, encara que ignori tot el que succeeix al seu voltant. Sinó fós d'aquesta forma no hagués conegut al seu millor amic de l'altra banda de la tanca: Shmuel. 

Un dels aspectes que m'han agradat més de la novel·la ha sigut com l'autor ha volgut jugar amb les paraules Out-With o el Fúria, on veiem la descripció i les aparences iguals a la persona més temuda per tots els alemanys que es trobava en l'alta jerarquia, i, la ciutat alemanya que ha patit gran part de les destrosses i morts ocasionades en aquella època. 

Amb l'evolució de la novel·la veiem la gran amistat que es crea entre l'innocent Bruno i el jueu Shmuel, dos nois molt semblants però de bàndols diferents. Així es demostra que cap obstacle ni tan sols pertànyer a la raça jueva és inconvenient per trencar una gran amistat. El final és la part més emocionant del llibre, que no ens ha deixat indiferents i que ens ha causat una gran reflexió i assimilació que aquest era l'únic final que podia tenir. En la nostra opinió, a part de El diari de Anna Frank, és una de les millors novel·les d'aquest tema caòtic tan difícil de plasmar. Qualifiquem el llibre amb un "És necessari llegir-ho".

Us recomanem la lectura del llibre, si és que no l'heu llegit, perquè és una lectura fàcil i molt amena que en poques pàgines et crea un ambient d'emocions que t'entusiasma en acabar-ho. 

Links:

dissabte, 5 de juny del 2010

Àgora

Hem tornat amb les piles recarregades després de poder respirar més tranquils, ja que hem passat una llarga setmana d'examens... La última enquesta realitzada va guanyar amb un 50% dels vots la pel·lícula "ÀGORA", que ha rebut 7 premis goya. Va ser estrenada el 9 d'Octubre de l'any passat, i va tenir un gran èxit. El seu director és Alejandro Amenábar. La pel·lícula està centrada a Alexandria, al segle IV, en un període d'intensives revoltes que tenen com a focus la religió. La lluita es produeix entre el cristianisme i la religió imposada a Egipte, que és la romana.


HYPATIA, UNA DONA LLUITADORA
La protagonista és una jove astrònoma, que es veurà lligada de mans i peus al veure com tot el saber que ella defensa està en perill, i la seva impotència creixerà veient que la revolta cristiana amenaça en destruïr uns principis que ella ha defensat sempre, com els de l'orígen del món. Aquestes teoríes són les que el cristianisme volia erradicar i destruir; sinònim d'enderrocar els principis d'Hypatia. Ella, no vol rendir-se així com així, i anirà fins al final per a defensar tant els seus ideals com la seva condició femenina, cosa que complica la situació, ja que el fet de ser dona i tenir drets, en aquella civilització era mal vist, i gens recomanat.

Títol original: Àgora Direcció: Alejandro Amenábar Guió: Alejandro Amenábar/Mateo Gil Intèrprets: Rachel Weisz (Hypatia, a "Ágora" / Enemigo a las puertas / El Regreso de la Momia), Max Minghella (La huella del silencio), Oscar Isaac, Michael Lonsdale,...


Data d’estrena: 9 d' Octubre del 2009 Música: Darío Marianelli

Sinopsi: Egipte al segle IV, sota el domini de l'Imperi Romà. Fa temps que unes violentes revoltes de caire religiós són presents a Alexandria, i al final la llegendària Biblioteca d'Alexandria es veurà afectada per les lluites. Dins d'aquesta, s'hi troba l'astrònoma / filòsofa Hypatia (Rachel Weisz), que lluita per conservar tot el saber que hi ha desat a cada racó de la immensa biblioteca. El que no percep és que un jove esclau, Davo (Minghella), té un conflicte interior; lluita conra l'amor que sent en secret envers Hypatia i entre la llibertat que podria assolir si s'unís a l'ascens dels cristians.



El millor: La duresa és un sentiment que aquesta pel·lícula aconsegueix destil·lar sens dubte. Quan sortim del cine, o quan tanquem la tele després d'haver-la vist, és impossible que tothom quedi indiferent. És doncs, una pel·lícula que aconsegueix fer reflexionar a l'espectador sobre el nostre passat, sobre la història que, de tant en tant, oblidem, i que tot i així continua essent present en el nostre dia a dia. En el cas d'"Àgora", tothom reflexiona sobre el món de les religions i de les desgràcies que lamentablement hi han hagut arrel de conflictes d'aquest caire. 
A part 
de reflexionar, també és significatiu el fet de que tots els actors estan posats al seu paper de ple, i realment sembla que estiguem veient gent d'època romana, sense anacronismes ni falsedats.


Per últim és bo comentar el fet de que veure aquesta pel·lícula ens aporta un saber que potser no el teníem assimilat, i que ens fa de documental històric.


El pitjor: Segons el que diuen alguns crítics, el director ha fet ús d'uns guions molt pobres, i que el fet de que vulgui enfocar tants temes que a ell li semblen importants( Hipatia, la biblioteca d'Alexandria, el xoc entre cultures i religions...), fa que quedi incompleta en cada tema, i sobretot, que no ens quedi clar exactament el missatge final de la pel·lícula. Per tant, la conclusió és que "intel·lectualment", Àgora és un film pobre.


Qualificació: 9/10


PLASMAR UN DRAMA HISTÒRIC
Els grans genis de la Biblioteca d'Alexandria que han passat a la Història de la Ciència per la porta gran són anteriors al naixement de Crist. No per ell, sinó perquè va coincidir amb una època en què Alexandria va passar del domini grec al romà, la qual cosa la va portar a una etapa de decadència (des del s. I dC fins al s. IV). Just abans de desaparèixer, la Biblioteca d'Alexandria va viure un moment de glòria en el s. IV. Després de la seva desaparició, la ciència i tècnica occidentals van viure un declivi d'almenys un mil.lenni.
Es creu que Hypatia va néixer l'any 370 d.C. El seu pare Teó d'Alexandria va ser matemàtic i astrònom, aconseguint arribar al lloc de director de la Universitat d'Alexandria. Teó va supervisar personalment l'educació de la seva filla i potser va aconseguir "endollar" la seva filla com a professora de Matemàtiques i Filosofia en aquesta Universitat. Allà es va convertir en un dels professors més populars. Estudiants de tot arreu s'acostaven a Alexandria per assistir a les seves classes de Matemàtiques, Astronomia, Filosofia i Mecànica. Es creu que els seus primers llibres van ser llibres de text per als seus alumnes, on cap s'ha conservat intacte.
La major contribució de Hypatia a la ciència va ser com a matemàtica (en Àlgebra). Va escriure una versió comentada de l'Aritmètica de Diofant (en 13 volums). Molts dels seus comentaris s'han incorporat en manuscrits posteriors d'aquesta obra sense menció explícita a la contribució de Hypatia. També contribuí a les còniques d'Euclides.

MÉS DETALLS...


LINKS CURIOSOS: